Ludopatia

Un problema de joc dintre de la família, és un problema greu, que planteja situacions difícils de portar, i davant les qual normalment no se sap ben bé com reaccionar.

Al principi els membres de la família es pensen que és una cosa passatgera i poc important, que el pas del temps ho solucionarà.

Quan les dificultats  econòmiques són evidents, les factures no es poden pagar, el jugador no està mai a casa i el joc afecta la vida familiar comença la preocupació. La família (normalment, la parella) va pressionant al jugador fins que ho confessa: es descobreix el problema, tot i que, el jugador normalment només reconeix una part, fa el problema petit, no conta tota la veritat.

La reacció de la família sol ser de compressió: si el jugador deixa de jugar, la família es fa càrrec del problema, es fan càrrec de pagar els deutes i l’ajuda a ocultar el problema davant els altres. Però quan l’intent fracassa i el jugador continua jugant augmenta el refús envers al jugador i hi ha continues discussions sobre el joc. El jugador se sent molt malament a casa, on els continus retrets  l’obliguen a enfrontar-se de manera constant amb el seu problema, que ell no acaba de reconèixer.

A vegades la família demana ajuda a les persones més properes i volen que els aconsellin  amb bones intencions, però que no resulten eficaces per al problema.

El joc porta a la família a una situació en  la qual sembla que no hi hagi sortida ni solució. Hi ha moltes formes en que la família pot ajudar i superar el problema:

·         La majoria dels jugadors acudeixen a demanar ajuda professional per que la família no li deixa una altra alternativa: és l’única condició per rebre una nova oportunitat. Aquesta és la primera i una de les grans ajudes que la família pot aportar al jugador: no seguir creient en les seves promeses, ni mantenir el seu joc, sinó, adoptar una postura ferma i dura. Aconseguir que vagi a una associació, a un professional o a un centre on se li pugui ajudar a donar el primer pas.

·         Una altra ajuda important és la que fa referència al Control del diner. Durant el primer moment del tractament es necessita que el control del diner recaigui sobre algú de la família. S’aconsella que el jugador no disposi de cap quantitat de diners durant un període més o menys llarg. Un membre de la família ha de portar un control absolut de les despeses del jugador, demanant-li cada dia les despeses fetes i exigint-li justificants sempre que sigui possible.

És una fase molt dura tant pel jugador com per la família, però necessària,. Només després d’aprendre algunes estratègies per al control del diner es podrà decidir augmentar la quantitat de diner que pot portar a sobre.

·         Una altra manera d’ajuda es refereix al pagament de deutes. Un dels errors més freqüents comesos per la família del jugador és fer-se càrrec dels seus deutes i li crea al jugador il·lusió que res li pot passar, que sempre solucionen els problemes. 

Els préstec, els ajuts econòmics, tenen en la ment del jugador les mateixes característiques que el diner guanyat pel joc: diner fàcil, ràpid, diner que soluciona tots els problemes. El jugador descobreix una nova manera de guanyar diners fàcils: fins ara mentia i enganyava, ara confessa i promet. Si se li vol ajudar, és fonamental No donar-li diners. Tot i que les promeses siguin sinceres i el diner que ha demanat no sigui “per jugar”, sinó, per pagar els deutes: aquestes matisacions només són una qüestió de nom, és diner que falta per causa del joc. Tot el diner prestat és diner “per jugar”. EL jugador ha d’aprendre a ser responsable dels seus actes, afrontar les conseqüències dels mateixos, com part imprescindible per la recuperació.

Per aquest motiu és important que quedi clar que ningú, ni la família, es farà càrrec dels seus deutes. Es pot establir i negociar un pla de pagament i d’estalvi, però sempre des de la base que és el jugador qui ha d’anar pagant-les.

·         A vegades, el jugador té creences sobre el joc que dificulten que el deixi. Les més freqüents són del tipus: “sóc capaç de deixar de jugar”, “no he tingut sort fins ara, però a les quinieles es pot guanyar”, “les màquines no poden amb mi”, la idea més resistent a canviar és “només seré una persona normal quan sigui capaç de jugar com ho fan les persones no addictes”. Aquesta idea, porta al jugador a provar-se i al no aconseguir retrocedir de nou en el seu procés de rehabilitació.

Si durant la teràpia es descobreixen idees que poden estar en la base del joc, la família té un paper important per discutir-les a casa, intentar canviar-les per pensaments racionals, “els recordatoris” dels comentaris i les discussions d’aquestes idees.

·         Al deixar de jugar, el jugador necessita omplir l’espai buit que ha deixat el joc amb activitats que siguin també agradables. El món del jugador és el joc i fora d’ell no sap que fer amb el temps que li sobra. Durant un temps, se li aconsella que eviti el contacte amb llocs i persones relacionades amb el joc. Es a dir, se’l allunya de tot el que li agrada. L’ajuda familiar en aquest punt serà fonamental. L’objectiu és Buscar Activitats que aconsegueixin satisfer aquest camp, per compartir tots els moments, moments que serveixen no només per omplir el temps del jugador, sinó també per anant recuperant poc a poc un ambient familiar més agradable i proper.

·         La família ha d’assumir que no pot tenir un control absolut sobre totes les activitats del jugador, tot i que, aquest control els pot donar més tranquil·litat. Sempre hi haurà un punt en el qual tenen que fiar-se d’ell i Donar-li un vot de confiança.

Aquest marge de llibertat és molt positiu per recuperar la seva pròpia confiança i autoestima: ningú pot sentir-se orgullós d’aconseguir alguna cosa que li aconsegueixen els demés, o de renunciar a alguna cosa que li obliguin a renunciar. L’única manera que el jugador vagi recuperant les seves forces personals i construint una imatge positiva de si mateix és, veure´s superant el problema, a vegades amb moltíssim esforç per la seva part.

És important que sigui el jugador el que guany de nou aquesta confiança: no ha de guanyar, s’ha de canviar per mostres de recuperació.  Per cada esforç del jugador, per cada dia o setmana sense jugar, se li ha d’acompanyar amb una mostra de reconeixement per part de la família. El jugador s’ha d’esforçar i la família ha d’estar a l’esperança de recuperació.

·         Finalment, la família també pot treballar en la Prevenció del joc de vàries formes. En primer lloc, cultivant uns valors familiars oposats a aquells valors socials que conceben el diner i els béns materials com a mesura de la pròpia valia personal i que han de valorar els camins ràpids per aconseguir-lo. En segon lloc, ensenyar als fills a no fugir dels problemes, a no espantar-nos, sinó a afrontar-los de forma serena, buscant solucions de manera racional. I, per últim, tot i que alguns autors han suggerit prohibir als fills el contacte amb el joc, és important ensenyar a controlar les conductes que poden arribar a ser excessives.

Prohibint no s’ensenya res, al contrari, li estem deixant desprotegit per al futur, quan es posi en contacte amb aquestes activitats no l’haurem ensenyat a controlar-se, a prendre decisions sobre la quantitat o la qualitat de les activitats que pot realitzar. Si volem prevenir, haurem d’ensenyar a posar límits, a mantenir la pròpia conducta sota la pròpia voluntat.

És important transmetre l’últim missatge per les persones que pateixen aquest problema i els seus familiars, és possible recuperar la felicitat perduda, i a vegades es recupera inclòs més del que s’ha perdut. Si una de les maneres de madurar i créixer el ser humà és superant la crisi, posarem en marxa recursos per superar els problemes, no hi ha cap dubte que la persona i la família que ja ha superat un problema de joc és molt més forta que abans d’haver-lo tingut.


TOT NO ESTÀ PERDUT, ES POT SORTIR

s'ha de lluitar