Anorèxia

Què és l’anorèxia nerviosa?

·         L’Anorèxia Nerviosa és un trastorn de la conducta alimentària que afecta greument a la manera de menjar de la persona que la pateix, perjudicant tant la seva salut física com psíquica.

És una alteració psicològica i mai s’ha de considerar una trivialitat ni fruit de la superficialitat dels joves que vulguin aprimar-se.

Es caracteritza per que el/la pacient s’obsessiona per estar prima i com poder reduir el seu pes per sota del mínim normal (almenys el 15% del pes ideal), que correspon a la seva edat i talla.

Els mètodes que utilitzen per aconseguir aquesta pèrdua són varis: restringir els àpats, exercici físic excessiu, algun cop s’utilitza purgants (laxants, diürètics) per eliminar el que s’ha ingerit.

Neguen el seu baix pes i els riscos que això comporta per la seva salut.

Relacionen la seva autoestima amb la seva talla i pes. Distorsiona la seva imatge corporal i se sent grassa, tot i que, està excessivament prima.

Quines són les seves conseqüències?

·     L’Anorèxia produeix estralls en la salut. La desnutrició, la malnutrició i les purgacions (si es realitzen) poden afectar a qualsevol òrgan del cos.

L’aspecte és progressivament més esquelètic, degut a la pèrdua de greix i massa muscular.

El cabell es debilita i es torna trencadís. Els braços, l’esquena es cobreixen amb una capa espessa de borrissol al qual s’anomena “Laguno”.

Es pateix estrenyiment i alteracions de la son. Es retarda o paralitza el creixement corporal. Desapareix la menstruació. Es té problemes de concentració mental, irritabilitat, ansietat i depressió.

És normal que es tingui fractures òssies degut a l’ostopènia (pèrdua d’intensitat en els ossos). Es té molt de fred, bradicàrdia, problemes cardio-vasculars i deshidratació. Alguns pacients presenten un fracàs renal o cardíac i els sobrevé la mort.

Com saber si el meu fill/a té Anorèxia?

·         A vegades no és gens fàcil percebre els signes de l’Anorèxia perquè el pacient vesteix roba molt ampla per amagar el pes, i ha aprés com callar que es veu grassa o desitja aprimar-se.

La família `pot observar que solament menja petites quantitats de menjar “segur” (baix en calories i greix).

Sempre té excuses per no menjar amb la família. Efectua una menjada ritualitzada: talla el menjar en trossets petits, els escampa pel plat, amaga el menjar sota les estovalles, butxaques, etc...

Col·lecciona tot tipus de dietes, informació sobre les calories, receptes, revistes i llibres de cuina. Cuina pels demés, però el pacient no menja res del que ha cuinat. No para de pesar-se, fa exercici físic fins quedar extenuat.

Necessita ser perfecte i controlar la seva vida. Vol ser amable i complaure als demés. Se sent incapaç, tot i que treu bones notes. S’aïlla dels demés.

Qui la pateix?

·         L’Anorèxia pot afectar a qualsevol persona, homes i dones de totes les edats i de diferents nivells socio-econòmics i culturals.

El grup més nombrós correspon als adolescents entre 14 i 17 anys. Actualment s’estan trobant trastorns en nens/es de 8 a 10 anys, i en dones de més de 25 anys i també hi ha algun home. S`’estima que el 10% de les persones amb Anorèxia són homes. Les dones que participen en esports d’alta competició, com poden ser: gimnastes, patinadores, ballarines o professions com les models, el seu pes i talla es consideren importants per la valoració de la seva execució, i els homes que participen en esports amb similars exigències: esgrima, jockey, etc... tenen un risc molt més alt a patir Anorèxia.

Igualment tenen més risc les persones que es caracteritzen per un excés de perfeccionament, conformisme i trets obsessius.

Quan es produeix?

·         Les situacions de més risc per desenvolupar una Anorèxia se relacionen amb els canvis. El canvi principal és l’inici de la pubertat, degut a la manca de recursos cognitius i emocionals per afrontar un cos que va canviant constantment, la sexualitat que emergeix, l’augment de la influència del grup d’iguals, la lluita per la identitat i la necessitat de control.

Els moments més perillosos per patir aquest trastorn són:

1)    Decidir fer dieta i mantenir aquesta decisió amb fermesa. Degut a que controlar la quantitat i varietat de menjar per aprimar és una feina impossible, la majoria de les persones que ho intenten, sortosament, deixen d’intentar-ho després d’un curt període de temps. Però totes aquelles persones que perseveren en aconseguir aquesta fita, perden el control i comencen a desenvolupar l’Anorèxia.

2)    Tenir una pubertat precoç en les noies i tardana en els nois i haver estat objecte de burles dels companys, familiars i altres, per ser “grassonet/a”.

3)    Haver patit abusos sexuals, físics o emocionals.

Per què es produeix?

·         L’Anorèxia no es produeix per la tossuderia o falta de voluntat de qui la pateix. La causa de la seva aparició, és la combinació de components biològics, influències socio-culturals, relacions familiars, trets personals i situacions estressants desencadenants.

Tot i que existeix una certa predisposició genètica a l’Anorèxia (els bessons unicogòtics tenen més ris  de patir-la si un d’ells la pateix) i s’hereta la constitució corporal i la tendència als trets obsesiu-compulsius, els factors més importants són ambientals.

Els missatges dels metges incitant a fer dietes per aconseguir un cos irreal. L’estigmatització del sobreprès, l’obesitat. I les pressions per ser prima per part dels familiars i amics, han creat el context ideal pel sorgiment de la insatisfacció de la imatge corporal (no m’agrada el meu cos, vull canviar-lo) i el desenvolupament de l’Anorèxia (vaig a fer dieta).

Tot i que, no tots desenvolupem el trastorn, és necessari tenir en compte unes altres característiques psicològiques i familiars. Tenir una baixa autoestima junt amb un estil cognitiu rígid i dicotòmic (estar gras és dolent, estar prim, bo) així com posseir un caràcter temorós i hipersensible són els trets de la persona vulnerable a l’Anorèxia. L’evitació dels conflictes, l’excessiva importància de l’apariència corporal, el control emocional i aconseguir ser una “família perfecta”, són les principals característiques de la família Anorèxia.

Té tractament?

·         L’Anorèxia té tractament, però aquest és un procés llarg i difícil, en el qual s’ha d’implicar tota la família. El tractament ha d’incloure mesures mèdiques, rehabilitació nutricional, teràpia psicològica individual i grupal, teràpia familiar i medicació. L’equip és multidisciplinar i inclou metge o pediatra, nutricionista i psicòleg. És convenient que a més rebi ajuda d’un psiquiatra i un psicòleg.

El tractament consisteix en: recuperar pes. Tractar les complicacions físiques. Incrementar la motivació per a que accepti el tractament de forma voluntària. Proporcionar informació nutricional. Ensenyar a menjar. Corregir els pensaments, actituds i sentiments relacionats amb la imatge corporal. Incrementar l’autoestima. Educar i recolzar a la família per canviar les relacions que manté la patologia. Prevenir les recaigudes.

La família ha de refusar els tractaments que no inclouen la resolució dels comportaments alimenticis i l’exercici excessiu, com aquells que no solucionen els problemes cognitius, emocionals i relacions associats.

On s’ha de fer el tractament?

·         El lloc i la intensitat del tractament depèn dels símptomes i la gravetat del trastorn. La majoria de les pacients poden ser tractades des de l’ambulatori. Unes altres necessiten una atenció més intensiva i requereixen tractament en l’hospital de dia, el qual proporciona un mitjà estructurat però permet al pacient viure a casa seva i fins i tot poder anar al col·legi o treball. Un grup necessita estar ingressada una o varies vegades. L’ingrés proporciona un ambient molt estructurat que els ajudi a recuperar la salut.

La decisió d’hospitalitzar s’ha de basar en factors mèdics i psíquics delimitats pels professionals i mai com amenaça dels familiars: “si no menges, si continues vomitant, t’ingressaré”.

Què fer si el meu fill/a pateix Anorèxia?

·         Assumir les reaccions inevitables i aprendre a portar-les: els familiars, quan pensen que hi ha l’existència de patir Anorèxia, experimenten una varietat d’emocions turbulentes i inevitables i, si no es resolen bé pot entorpir la percepció del trastorn o dificultar la col·laboració en el procés de recuperació del fill. Des de la seva negació:”ets una exagerada, veus problemes on no n’hi ha”, “no passa res, sóc jo que em preocupo per tot “, fins la desesperació i l’agressivitat més extremes.

El producte de la por que generen els trastorns, de res serveix posar-li la culpa o donar-li les culpes a la parrella: “perquè no em vaig adonar abans”, “la teva família ha estat sempre preocupada per ser grassos”, “has obligat a que les noies treguin bones notes, etc...”

·         Comprendre el trastorn i Evitar les baralles: per actuar amb conseqüència, s’ha de comprendre que el fill/a no està realitzant aquest tipus de conductes per que li vingui de gust, sinó, perquè són les úniques que té per afrontar la seva pròpia angoixa davant la vida.

Expressar-li la preocupació que es té pels canvis que li observen, sense això suposi criticar-lo i obligar-lo a que confessi el trastorn. És necessari evitar les baralles, les súpliques i els plors, doncs només serveixen per augmentar la tensió. No li facis sentir que és dolent/a o agressiu/va i no li diguis que ho fa per que vol, o donar-li dos “bufes” ben donades, per que així es tancarà.

Un cop que hagis expressat la teva preocupació, tens que donar-li l’oportunitat d’expressar la seva pròpia apreciació de la situació, sense interrupcions del seu discurs, sense acusacions per no dir la veritat.

·         Efectuar una consulta familiar conjunta: convé que amb el seu consentiment es pugui anar a un especialista que ajudi a tota la família a solucionar les discrepàncies d’opinió, arrel de la necessitat de rebre tractament per als seus problemes. La seva resposta més freqüent serà la negació de la situació i refusar l’ajut.

·         És positiu parlar-li de les avantatges de la recuperació i portar una vida normal, sense intentar imposar les nostres idees. Manipular per a que ho accepti no és el millor que es pot fer, ja que, si ell/a no vol admetre que té un problema no es deixarà ajudar.

Què fer si vol fer el tractament?

·         Col·labora amb les mesures que prescriu l’equip, sense boicotejar-les ni implicar-te en excés. No facis de consellera nutricionalista, perquè fomentarà ressentiment i distanciament relacional. Reorganitza les menjades de casa per que siguin més nutritiva, gustosa, estructurada en l’horari lloc.

Evita conversacions sobre menjar, pes i calories, tot i que sigui ella la que comenci la conversa. No se li ha de dir que agafi una mica de pes, perquè s’espantarà més. Si es troba restes de vòmits no fer com si no s’hagués vist i exigeix que es responsabilitzi per netejar el que ha embrutat. No permetre que a casa hi hagi bàscules, laxants o pastilles d’aprimar.

·         Facilita el seu desenvolupament i autonomia personal:

§  Deixa que prengui decisions, tot i que siguin equivocades, tots hem aprés de les errades.

§  Recolza els canvis en la seva habitació, el vestir-se, inclòs els estudis o professió.

§  Accepta els seus límits per al canvi i mantenir unes expectatives raonables per no augmentar la seva sensació d’incapacitat.

§  Respecta la seva intimitat i la dels demés membres de la família.

·         Aprendre a expressar i portar les emocions:

§  Si són positives com si són negatives, les emocions són part de la nostra vida. Les persones que controlen aquestes emocions es emmalaltiran o cauran en depressió. Expressa la teva tristor abans d’explotar, però s`ha de fer de manera que els demés entenguin el que passa.

§  Assumeix les discrepàncies d’opinió com una cosa normal i enriquidora per la família. Imposar la nostra opinió situa a l’altre en una situació d’indefensió que el portarà a no defensar els seus drets més elementals.

·         Accepta la teva pròpia imatge corporal i la de la teva família i non vulguis canviar la predisposició genètica:

§  Unes persones estan predestinades a ser més grasses que unes altres. Cuida el cos per mantenir-lo sà, però sense fer dietes.

§  Combat el “pessimisme” eliminant la comparació de superioritat o d’inferioritat per l’aparença corporal. Desenvolupa per tu i els teus fills un sentit del jo únic, amb confiança en si mateix, connectant amb altres en la cura i comprensió.

Què fer si es nega a fer tractament?

·         Si el fill/a és menor de 18 anys s’ha de buscar ajuda professional immediatament, ja que, els pares tenen la responsabilitat legal i moral de cuidar del fill i ajudar-lo en les seves necessitats. Si el professional recomana hospitalització tot i que plori, que prometi que tornarà a menjar, etc... és necessari l’hospitalització.

·         Si el fill/a és major de 18 anys es pot anar a un professional o una Associació de malalts, on et poden donar consells de com canviar aquesta actitud negativa. Si la situació física i psíquica és greu, és necessari el dictamen d’un jutge. No és convenient abusar d’aquesta mesura, ni fer amenaces amb ella, per que, a vegades les conseqüències són molt negatives.

FINS ON ES POT ARRIBAR?